TRO VOS MI SIATZ RENDUDA
Tantes parets entre tu i jo. L'enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se't va fent
vida, en indrets i en moments que són veritat aguda,
no desfets com el seu desesper. Gos
pròdig d'esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d'un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
dil d'aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.
TRO VOS MI SIATZ RENDUDA
Tantas paredes entre tú y yo. La nostalgia,
exhausta, no llega hasta ti. No ve cómo se te va haciendo
vida, en lugares y en momentos que son verdad aguda,
no deshechos como su desesperación. Perro
pródigo de desconcierto brutal, se lanza a revolcarse
por el polvo de un verano sin remedio.
Oh, para la sed demasiado confusa, un solo
hielo de agua, un solo recuerdo tuyo a cada instante,
hasta que me seas devuelta.
Dibujo de Ferrater (1955)
PERDÓ
Amor, t'he demanat perdó
massa vegades, fins que has vist
l'argúcia del cor trampós:
del teu perdó se'n fa permís.
"Perdó d'haver-te'n demanat."
Una altra espurna se t'encén
i zigzaga per cent miralls
de suplicat consentiment.
Una baixa màgia vol
enlluernar-te, i ha aixecat
(mangres i verds) un barracot
d'una fira suburbial.
Amor, no hi entris. Infidel
ajudant del mal histrió,
el cor, et lliuro descobert
el seu truc d'implorar perdó.
Amor, perdó. Perdó per mi.
Un últim perdó sense encant,
no un projecte dels vidres vils,
el frau que per tu vam muntar.
I encara més. Perdó, perdó
per ara, per aquest moment
que el llampagueig desficiós
m'ha fet témer que t'enganyés.
Jo que no sé deixar el servei,
massa fàcil, del cor absurd,
he oblidat (oi que ho comprens?)
com ets real, com vius en tu.
PERDÓN
Amor, te he pedido perdón
demasiadas veces, hasta que has visto
la argucia del corazón tramposo:
de tu perdón, él hace permiso.
"Perdón de habértelo pedido."
Otra chispa se te enciende
y zigzaguea por cien espejos
de suplicado consentimiento.
Una baja magia quiere
deslumbrarte, y ha levantado
(almagres y verdes) una barraca
de una feria suburbana.
Amor, no entres ahí. Infiel
ayudante del mal histrión,
el corazón, te entrego descubierto
su truco de implorar perdón.
Amor, perdón. Perdón por mí.
Un último perdón sin encanto,
no un proyecto de los vidrios viles,
el fraude que por ti montamos.
Y aún más. Perdón, perdón
por ahora, por este momento
en que el relampagueo desasosegador
me ha hecho temer que te engañara.
Yo que no sé dejar el servicio,
demasiado fácil, del corazón absurdo,
he olvidado (¿verdad que lo comprendes?)
qué real eres, cómo vives en ti.